Expo. Instal.
Les trementinaires
Fotografies: Josep M. Oliveras i Puig
L’ofici de trementinaire el van exercir , majoritàriament, les dones del municipi de Tuixent i de la vall de la Vansa, a la comarca de l’Alt Urgell. Les dones d’aquests pobles, coneixedores de les virtuts medicinals de les plantes que naixien a les seves terres i de les seves aplicacions curatives, van dedicar-se a comercialitzar aquestes herbes i les resines del pi, de l'avet i del Ginebró arreu de Catalunya. Elles van practicar un curanderisme nòmada que va subministrar bona part dels remeis més utilitzats per molts dels nostres avantpassats.
La feina de les trementinaires començava amb la recol•lecció de les plantes medicinals i de les resines de les diferents coníferes del seu entorn. Quan arribava la tardor les trementinaires iniciaven el seu periple per les comarques catalanes per vendre els seus productes i aplicar ungüents i emplastres als malalts. A casa seva deixaven les criatures a càrrec de l'home i elles baixaven cap a la plana, fins al mar, caminant per corriols i camins.
Les trementinaires anaven sempre per parelles. La més gran era la que sabia l’ofici i la més jove feia d'aprenenta. Damunt l’esquena carregaven una motxilla de roba plena d’herbes de muntanya: verònica, hisop, orella d'ós, corona de rei.... Penjades del cos duien les llaunes de trementina, d'oli d'avet, d’oli de llangardaix i d’oli de Ginebró. Per Nadal tornaven a casa i pel febrer iniciaven un altre viatge que durava fins la Pasqua.
Cada parella recorria, any rera any, la mateixa ruta i s’allotjava gratuïtament en les mateixes cases on ho havien fet les seves predecessores. Els trajectes es mantenien en secret, doncs els vincles establerts per les seves progenitores amb els habitants de les cases en que s’allotjaven i els clients a qui venien els productes, eren fonamentals per la bona marxa de l’ofici.
Molta de la gent més gran dels pobles de les comarques gironines s'en recorda d’aquestes dones fortes i valentes carregades de flaires de muntanya i de saviesa. Les trementinaires sempre eren ben rebudes, s’esperaven els seus remeis i els seus consells. La confiança en els seus productes es basava en l’ús tradicional de les plantes per a tractar les malalties.
L’arribada de la medecina als nuclis rurals i la millora en la comercialització i distribució dels fàrmacs va provocar la desaparició de les trementinaires. Les darreres trementinaires van treballar més per guarir animals que no pas persones, per la qual cosa els seus viatges es van restringir només a les zones més agràries i poc a poc van anar perdent el seu prestigi.
Aquesta saviesa popular i remeiera s’ha deixat de transmetre tot i haver estat molt arrelada a la nostra cultura. En realitat, aquest saber no era patrimoni només de les trementinaires, elles van representar un cas singular d’ofici. Aquests coneixements pertanyien a moltes dones, ja que elles han estat tradicionalment les que han vetllat per la salut de les famílies.
La feina de les trementinaires començava amb la recol•lecció de les plantes medicinals i de les resines de les diferents coníferes del seu entorn. Quan arribava la tardor les trementinaires iniciaven el seu periple per les comarques catalanes per vendre els seus productes i aplicar ungüents i emplastres als malalts. A casa seva deixaven les criatures a càrrec de l'home i elles baixaven cap a la plana, fins al mar, caminant per corriols i camins.
Les trementinaires anaven sempre per parelles. La més gran era la que sabia l’ofici i la més jove feia d'aprenenta. Damunt l’esquena carregaven una motxilla de roba plena d’herbes de muntanya: verònica, hisop, orella d'ós, corona de rei.... Penjades del cos duien les llaunes de trementina, d'oli d'avet, d’oli de llangardaix i d’oli de Ginebró. Per Nadal tornaven a casa i pel febrer iniciaven un altre viatge que durava fins la Pasqua.
Cada parella recorria, any rera any, la mateixa ruta i s’allotjava gratuïtament en les mateixes cases on ho havien fet les seves predecessores. Els trajectes es mantenien en secret, doncs els vincles establerts per les seves progenitores amb els habitants de les cases en que s’allotjaven i els clients a qui venien els productes, eren fonamentals per la bona marxa de l’ofici.
Molta de la gent més gran dels pobles de les comarques gironines s'en recorda d’aquestes dones fortes i valentes carregades de flaires de muntanya i de saviesa. Les trementinaires sempre eren ben rebudes, s’esperaven els seus remeis i els seus consells. La confiança en els seus productes es basava en l’ús tradicional de les plantes per a tractar les malalties.
L’arribada de la medecina als nuclis rurals i la millora en la comercialització i distribució dels fàrmacs va provocar la desaparició de les trementinaires. Les darreres trementinaires van treballar més per guarir animals que no pas persones, per la qual cosa els seus viatges es van restringir només a les zones més agràries i poc a poc van anar perdent el seu prestigi.
Aquesta saviesa popular i remeiera s’ha deixat de transmetre tot i haver estat molt arrelada a la nostra cultura. En realitat, aquest saber no era patrimoni només de les trementinaires, elles van representar un cas singular d’ofici. Aquests coneixements pertanyien a moltes dones, ja que elles han estat tradicionalment les que han vetllat per la salut de les famílies.
